Efectes psicològics de la Segona Onada

El passat 4 de novembre vaig ser convidat al programa La Finestra, d’Olot TV, per parlar dels efectes psicològics de la Segona Onada de la Covid-19. El temps se’m va quedar curt, així que he decidit deixar per escrit en aquesta entrada blog, les meves respostes a les preguntes de la periodista Paula Núñez.

Podeu veure el vídeo al següent enllaç:

http://olottv.alacarta.cat/la-finestra/capitol/pablo-palmero-psicoleg_04

Després del que vam viure la passada primavera, ja hem deixat enrere el ‘Tot anirà bé’?

El «Tot anirà bé», va ser fruit d’una necessitat de consol comprensible, davant una situació d’una incertesa enorme, com era aquella. Una mena de desig que tots necessitàvem creure. Ara ja estem més situats i podríem dir que estem en una zona menys idealista i més realista.

A la llum de la informació que tenim, prediccions de vacunes, nous tractaments, mesures preventives…, ja donem per fet que «tot anirà bé» en el sentit del curs de les coses, el que no tenim clar és quant de temps aguantarem en aquesta corda fluixa de la precarietat. Tot anirà bé, sí, però quan?! Ja no es tracta només la salut física, que també, sinó de la salut de la nostra economia, i trontollen els límits de la nostra solidaritat. «Tot anirà bé, sí, però que no trigui gaire o potser no anirà tan bé» pensem molts.

Com està gestionant els Govern la crisi, des d’un punt de vista psicològic?

Les decisions que s’estan prenent, poden ser més encertades que d’altres, això és una cosa humana que tots podem arribar a entendre, i no té cap sentit demanar garanties al respecte. Però el que si és important i remeiable, i aquí sí que s’han de posar les piles, és en la manera de comunicar les coses. Hi ha moments que semblen anar a la desesperada, de manera erràtica, precipitada i sense consensuar prèviament entre ells. D’altra banda, l’actitud des d’on es transmeten certes informacions tenen tics autoritaristes que cal cuidar i molt, per no fer-nos perdre la confiança amb la seva autoritat. Em refereixo a informacions que es llancen subtilment a tall d’amenaces, com ara «si no us porteu bé us confinarem a tots a casa», o coses d’una gravetat extrema com la que va fer l’altre dia el conseller d’interior Miquel Sàmper fomentant la delació entre ciutadans; convidant-nos a fer d’agents de l’Stasi! creant un clima de paranoia i desconfiança entre conciutadans! Coses com aquestes són nefastes per a la convivència, atien la confrontació social, i són del tot prescindibles.

Els cal, penso, un adequat assessorament psicològic per temes de comunicació per tal d’evitar totes aquestes males maneres de fer.

Si volen que confiem en ells i que ens comportem com a adults ens han de tractar com a tals i amb amabilitat, i això es fa per començar, sense intimidacions i amb informació clara, entenedora, i ben justificada.

L’augment de casos de les últimes setmanes ha suposat noves mesures restrictives. Quins sentiments ens pot generar no poder fer el que entenem com a “vida normal”, i com hi podem conviure?

Les restriccions de mobilitat i de certes activitats professionals i l’amenaça de càstigs i multes, comporten inevitablement un grau de frustració i ràbia, doncs totes elles afecten la nostra llibertat de decisió i moviment, i fins i tot a la nostra subsistència.

A tot això cal afegir les restriccions a la importantíssima vida social i moltes activitats relacionades amb el benestar, que ens servien per compensar malestar i preocupacions; activitats d’oci, lleure, cultura, esport, estètica, també estan durament restringides, amb la qual cosa, el problema s’agreuja i malmet el nostre equilibri psicoemocional. És clar que aquesta situació és indesitjable, i per tant és inevitable sentir malestar. Ara bé, hem d’entendre que les restriccions continuaran arribant i que no podem restar a l’espera que ens facilitin aquest vessant de benestar psicològic i social. Els governants prou feina tenen perquè el sistema sanitari i econòmic no col·lapsi. Estan centrats procurar per la supervivència del sistema.

Convé tenir clar el que ens estan demanant ara, no és no socialitzar, sinó «posar centímetres pel mig entre nosaltres, i deixar que corri l’aire», i a partir d’aquí buscar maneres creatives de compensar l’aspecte social, relacional, recreatiu, lúdic. Jo personalment ja fa unes setmanes que tiro de termo amb cafè, pícnics i diari a la natura, sol i amb companyia. Ens convé mantenir l’exercici a l’aire lliure o a casa, i evitar les excuses. Estones de cures personals, intimitat amb la parella, banyeres, etc.

Comparteixes que ara la sensació més generalitzada en molts àmbits, és el cansament, l’esgotament?

Sí. Fa molt de temps que estem amb l’ai al cor, estressats i preocupats, i l’esgotament s’accentua si no trobem espais de regeneració. Per això em sembla tan important seguir les normes, però trobar o crear les situacions alhora, per donar espai a necessitats que no són només de seguretat i supervivència. I això, com deia, ha de fer-ho cadascú, perquè ningú o farà per nosaltres ni ens ho facilitarà.

D’altra banda, crec que va bé adonar-se que plou sobre mullat. Molta gent ja abans de la crisi, ja patia d’esgotament mental per hiperactivitat, ansietat, estrès, molta; de fet, aquesta és, la que podríem anomenar com la nostra gran pandèmia social. Una situació com aquesta ho agreuja en molts casos. La hiperactivitat, en tant que un intent patològic de control: voler creure que tenim el control de les situacions i del que sentim. Aquesta tendència s’accentua davant les situacions d’incertesa, i aquesta no cal dir-ho, és un oceà de dubtes e incerteses.

A la por a posar-se malalt, o fins i tot a un segon confinament, s’hi afegeixen altres sentiments com la ira, molta gent està enfadada, perquè ha hagut de tancar el seu negoci, perquè li han fet un ERTO a l’empresa o ha perdut un familiar… com hem d’afrontar aquests sentiments negatius?

L’emprenyament en una situació com aquesta és natural i és bo deixar-se-la sentir. Si l’enfadament és molt persistent en el temps i queda fixat en una queixa immobilista, una bona pregunta a fer-se és: A més d’enfadat, pot ser que hi convisqui alguna altra emoció dins meu? Pot ser que m’estiguin passant altres coses davant aquesta situació? Ho dic perquè quan la ràbia s’enquista pot acabar transitant cap a la violència interna i externa, i aquí ja entrem en una zona perillosa. La violència ens encén, ens activa i alimentant una dinàmica d’imposició, i alhora ens serveix per eludir emocions i experiències internes no tan sorolloses però igual d’importants i orientadores, com poden ser la por, la tristesa, la inseguretat… Inflamar la ràbia, per tant, ens pot dur a l’aïllament i fer perdre de vista la nostra humanitat. Per aquest motiu, hem d’estar molt al cas, i procurar observar si darrere d’aquesta hi ha altres qüestions que estem intentant evitar.

Has notat un increment de consultes per estrès o ansietat, vinculats a la pandèmia?

En el meu cas, que treballo a la privada, és curiós, però lluny del que es pensa, les peticions per aquest tipus concret de malestar associat a la crisi, gairebé no arriben. La gent quan està en una zona de precarietat tendeix a recloure’s. No tenim encara una cultura sobre el valor i els efectes de rebre una ajuda psicològica qualificada. De fet, encara hi ha qui té per exemple, un problema relacional, i demana ajuda a una tarotista, o a una teràpia energètica o alternativa del tipus que sigui. Que és el mateix que si tinguéssim una aixeta que perd aigua i truquéssim a un informàtic. És trist però és així.

A mi m’arriben sobretot persones que ja han cristal·litzat un notable nivell de responsabilitat i compromís amb elles mateixes, i volen de veritat posar el fil a l’agulla, costi el que costi. És a dir que tenen consciència que per transformar la seva vida, són elles les que han de moure fitxa. Els malestars fruit de temes puntuals i conjunturals com aquest, atribuïbles a qüestions externes, no acostumen a ser motiu de consulta en el meu servei. En aquests casos, si de cas, és cerca una solució ràpida i no hi ha el compromís per un recorregut de fons i compromès. Per paradoxal que sembli, la gent demana ajuda d’aquesta mena quan se sent una mica segura amb si mateixa.

La pandèmia està afectant especialment la salut mental d’alguns col·lectius, com els joves o la gent gran?

És cert que aquests dos col·lectius estan patint el seu propi calvari. Els grans perquè ja vénen d’una sequera afectiva i de contacte molt dura, que han de continuar sostenint, amb l’agreujant que per a molts d’ells, aquest contacte amb els éssers estimats és l’únic fil que els uneix ja a aquesta vida, on ja han fet tot el que havien de fer. Aquesta situació és duríssima. I els joves, perquè estan sotmesos a moltes pressions, les que viuen a casa amb els pares, a l’escola amb la dificultat que comporta haver-se de readaptar constantment al sistema d’estudis, a una demonització per la seva connatural rebel·lia, a una enorme dificultat per entrar en el món laboral, no poder-se independitzar… i a tot això se suma les restriccions en la socialització, l’esbarjo i la llibertat de moviment. El còctel és, evidentment, Molotov.

També és evident que han canviat les relacions personals. Creus que això tindrà efectes a llarg termini, si la situació va per llarg?

Personalment no crec que hagin canviat gaire, si de cas s’han posat de manifest o accentuat aspectes que ja hi eren abans, com ara certes tendències a l’aïllament. La manera de relacionar-se, en tant que lligada al caràcter, és d’aquelles coses que tant per a bé com per a mal costen molt de modificar una vegada que establertes, si no es fa un recorregut voluntari i conscient al respecte, com és l’objectiu precisament, dels processos psicoterapèutics.

Si et refereixes als efectes de la distància física, doncs tinc la impressió que durarà el que duri aquest estat d’excepcionalitat pandèmica, i que una vegada aplacada la por, tornarem a apropar-nos, bàsicament perquè ho necessitem i forma part de la nostra cultura.

Creus que és possible mantenir una actitud positiva, en aquest context?

La qüestió per a mi és, fins a quin punt és necessari mantenir o més aviat forçar, aquesta actitud «positiva». Personalment recelo molt de les actituds que ens autoimposem siguin del tipus que sigui, perquè això ens pot fer perdre el contacte amb el que sentim, i per tant amb la realitat. El cert és que estem en un moment d’incertesa i davant l’evidència que hi ha moltes coses que crèiem controlar i no és així; que tot canvia, i és efímer. Adonar-se d’això i cercar altres llocs on dipositar la seguretat, més enllà de la il·lusió de control que alimentem, és una bona alternativa. Replantejar-nos on posem els valors a la vida, em sembla una gran i bona oportunitat. Em sembla irrellevant si per fer aquest recorregut les persones hem de passar per moments de tristesa, decepció, confusió o contradicció perquè tots ells són també formen part de la vida i són necessaris.

Quins consells ens donaries?

Per a molta gent aquesta situació està sent desastrosa, i molts es troben seriosament necessitats, alguns per primera vegada en la seva vida adulta, havent de demanar favors importants a gent més o menys coneguda. Això no és fàcil pels que no estem acostumats a fer-ho, però hem d’entendre i assumir que aquestes situacions són humanes i naturals. Si ho rebutgem o hi lluitem, correm el risc d’encendre una espiral de menyspreu cap a la nostra persona, i a partir d’aquí tot es pot complicar encara més. Ens convé per tant, identificar quan podem i estem en la disposició d’ajudar els altres i ajudar; reconèixer quan necessitem ajuda pràctica i emocional i demanar-la.

I d’altra banda, com deia abans, podem aprofitar aquesta situació plena de sensacions i emocions desagradables per guanyar més marge i flexibilitat interior. Més marge per deixar-nos sentir emocions desagradables sense confondre’ns amb elles (Visc això però no ho sóc això. No sóc poruc, sento por. Sento inseguretat, però això no significa que sigui un insegur). Si les escoltem sabrem que ens passa, i si sabem que em passa podrem cuidar-me millor.

Tenim l’opció de refer la relació i el diàleg amb nosaltres mateixos i els altres, per ser més comprensius, més amables, més respectuosos.

És cert que aquest recorregut no és fàcil, i encara que sembli una falca publicitària, vull recordar que per aquestes qüestions estem precisament els professionals de la Psicologia.

 

Pablo Palmero Salinas
Psicòleg col·legiat 14546
634 56 61 57
pablopalmero@yahoo.es
pablopalmero.com

 

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin